28 de desembre del 2012

5 tècniques per a reduir l'estrés infantil

L'estrès, és un patiment cada vegada més comú en els nens, ja sigui per pressió social, problemes escolars o a casa. Per tal de poder canalitzar aquestes emocions et recomanem cinc tècniques:



Relaxa't!


1. Estiramient.
La idea és estendre progressivament una part del teu cos, allargant al màxim. Mantingues està postura durant uns segons i després afluixa suaument aquesta part del cos. Veuràs que et sentiràs molt millor.

2. Exercici
Un remei infal·lible per acabar amb l'estrès és que li diguis sí a la pràctica esportiva. Salteu a jugar amb els amics, munta bicicleta, corre, patina i / o juga futbol.

3. Yoga.
És una disciplina bàsica per millorar la qualitat de vida de totes les persones i si la realitzes des de ben petit, t'ajudarà a prendre millors decisions, a controlar els moments d'ira, enuig, frustració, etc.

4. Musicoterapia.
Aquesta tècnica, farà que tinguis un equilibri emocional i a generar majors pensaments positius, a més, et proporciona un estat de pau i depenent del tipus de música que escoltis, t'ajudarà a accelerar el teu procés d'aprenentatge i concentració.

5.Meditació.
Respirar i imagina que estàs en un lloc tranquil i ple de llum, millorarà el seu rendiment físic i emocional. 15 minuts al dia, marcaran la diferència. La clau és que els pares o un mestre d'aquesta filosofia, orienti al petit per poder aconseguir-ho.


25 de desembre del 2012

Teoria de les emocions i l' autocontrol

L'emoció, en la seva definició més general, és un intens estat mental que sorgeix en el sistema nerviós de manera espontània i provoca una resposta psicològica positiva o negativa. És un impuls involuntari originat com a resposta als estímuls de l'ambient que indueix sentiments tant a l'ésser humà com en animals i que desencadena conductes de reacció automàtica.
Les emocions són elements insubstituïbles en la maduració personal i en el desenvolupament de la intel·ligència.
Molts psicòlegs defineixen les emocions en termes de tres atributs fonamentals: el desvetllament fisiològic, l'expressió conductual i l'experiència conscient. 
Emocions poden ser: la ràbia, la por, la pena, l'alegria, el fàstic, la sorpresa, l'acceptació, la curiositat, l'ansietat, l'avorriment, la pietat, el ressentiment, la confusió, la decepció, la vergonya, la gratitud, la culpabilitat, la nostàlgia, l'esperança, l'interès, la gelosia, la malenconia, l'admiració...


ALGUNS DELS OBJECTIUS GENERALS PRETÉ L'EDUCACIÓ EMOCIONAL SÓN:

- Adquirir un millor coneixement de les pròpies emocions.
- Identificar les emocions dels altres.
- Desenvolupar l'habilitat de controlar les pròpies emocions.
- Prevenir els efectes perjudicials de les emocions negatives.
- Desenvolupar l'habilitat de generar emocions positives.
- Desenvolupar una major competència emocional.
- Desenvolupar l'habilitat de automotivar-se.
- Adoptar una actitud positiva davant la vida.

Cada cop més som conscients que educar nens i nenes no vol dir omplir-los el cap de coneixements. S'ha demostrat que l'èxit en els estudis o en el món laboral no garanteix una vida plena i feliç, i que a l'hora d'enfrontar-se als veritables reptes de la vida, com mantenir una relació estable, superar la pèrdua o educar un fill, de poc serveix saber quina és la capital de Xile.

"Coneix-te a tu mateix i ho coneixeràs tot", va dir Eugéne Fersen, considerat "Mestre de mestres" en els camps de la Filodofia i la Ciència del segle XIX. Per això, si volem educar els infants en al seva totalitat, perquè siguin responsables, autònoms, amb autoestima i criteri propi, i que aprenguin que la seva felicitat no depèn de res que hagin d'aconseguir, hem d'ensenyar-los a conèixer cada fibra d'ells mateixos, cada pensament i cada emoció que els fan sentir com són.
Descobrir què s’amaga al darrere d’allò que senten els donarà la clau per aprendre a sentir compassió, a perdonar, a acceptar i estimar-se a ells mateixos i als altres. Els ajudarà a entendre per què reaccionen i actuen d’una determinada manera i els conduirà a la comprensió de que l’única cosa que els limita és la por; la por a no ser acceptats, la por a no ser estimats, la por a no ser millors, la por a estar sols, la por a no aconseguir el que desitgen...
Només es sentiran feliços quan comprenguin que són lliures de ser qui són, quan deixin de voler ser “més” (més intel·ligents, més ben plantats, més rics, més poderosos, etc.) i quan s’adonin que la seva vida és plena de possibilitats que només depenen d’ells mateixos.

L’educació emocional no consisteix en aprendre a dominar les emocions ni a controlar-les, sinó en observar-les sense jutjar-les i utilitzar-les per descobrir quins pensaments i creences sobre un mateix i els altres fan que aquestes sorgeixin.
Saber com pensem i buscar les causes que han determinat la nostra manera de pensar  fa possible que puguem qüestionar si veritablement les coses són com nosaltres les veiem o si la nostra percepció està distorsionada per creences nascudes de les nostres experiències.
 

24 de desembre del 2012

El niño pequeño



Helen Buckley


Una vez un niño pequeño fue a la escuela. Era bastante pequeño y era una escuela bastante grande. Pero cuando el niño pequeño descubrió que podía entrar a su salón desde la puerta que daba al exterior, estuvo feliz y la escuela ya no parecía tan grande.
Una mañana, luego de haber estado un tiempo en la escuela, la maestra dijo: “Hoy vamos a hacer un dibujo”. ¡Qué bueno!, pensó el pequeño. Le gustaba hacer dibujos. Podía hacerlos de todas clases: leones y tiburones, pollos y vacas, trenes y barcos; y sacó su caja de crayones y empezó a dibujar.
Pero la maestra dijo: ¡Esperen!, aún no es tiempo de empezar y esperó a que todos estuvieran listos. Ahora, dijo la maestra, vamos a dibujar flores. ¡Qué bien!, pensó el pequeño, le gustaba hacer flores y empezó a hacer unas flores muy bellas con sus crayones rosados, naranjas y azules.
Pero la maestra dijo: ¡Esperen!, yo les enseñaré cómo. Y era roja, con el tallo verde. Ahora, dijo la maestra, ya pueden empezar. El pequeño miró la flor que había hecho la maestra, luego vio la que él había pintado, le gustaba más la suya, mas no lo dijo. Sólo volteó la hoja e hizo una flor como la de la maestra. Era roja, con tallo verde.
Otro día, cuando el pequeño había abierto la puerta desde afuera, la maestra le dijo: “hoy vamos a hacer algo con arcilla”. ¡Qué bien!, pensó el pequeño, le gustaba la arcilla. Podía hacer toda clase de cosas con la arcilla: empezó a estirar y revolver su bola de arcilla.
Pero la maestra dijo: ¡Esperen, aún no es tiempo de empezar! Y esperó a que todos estuvieran listos. Ahora, dijo la maestra, vamos a hacer un plato. ¡Qué bien!, pensó el pequeño. Le gustaba hacer platos y empezó a hacer algunos de todas formas y tamaños. Entonces la maestra dijo, ¡Esperen!, yo les enseñaré cómo. Y les enseñó cómo hacer un solo plato hondo. Ahora, dijo, ya pueden empezar.
Y muy pronto, el pequeño aprendió a esperar y a ver y a hacer cosas iguales, y muy pronto no hacía cosas de él solo.
Luego sucedió que el niño y su familia se mudaron a otra ciudad y el pequeño tuvo que ir a otra escuela. Esta escuela era más grande que la otra y no había puerta del exterior hacia el salón. Tenía que subir grandes escalones y caminar un corredor grande para llegar a su salón.
Y el primer día que estuvo allí, la maestra dijo: “Hoy vamos a hacer un dibujo”. ¡Qué bien!, pensó el pequeño y esperó a que la maestra le dijera qué hacer. Pero la maestra no dijo nada, solo caminaba por el salón. Cuando llegó con el niño, le dijo: “¿No quieres hacer un dibujo?”, “Sí”, contestó el niño, “¿Qué vamos a hacer?”. No sé hasta que lo hagas, dijo la maestra. “¿Cómo lo hago?”, preguntó el niño. “Como quieras”, dijo la maestra. “¿Cualquier color?”, preguntó el niño. “Cualquier color”, dijo la maestra. “Si todos usaran los mismos colores, ¿cómo sabría yo quién hizo qué y cuál era cuál?”. “No sé”, contestó el niño y empezó a hacer una flor roja con un tallo verde.